Facebook
Youtube
Instagram
Tots som comunitat
El Trencadís. Grupdem Montmeló - Aquest 2025 sota el lema Això, SÍ que és per a mi, es reivindica el dret de les persones amb discapacitat intel·lectual a formar part de la comunitat, a ser escoltades i tingudes en compte, i a ser reconegudes i valorades pel que són, i no per les percepcions o prejudicis existents sobre elles.
L’Andrés, de 43 anys, s’aixeca d’hora cada matí per agafar el tren i anar a treballar. A la feina és responsable, complidor i un bon company, sempre disposat a ajudar en les tasques més dures. Els caps de setmana gaudeix d’anar a la muntanya amb la seva família; sovint surten a esmorzar fora. A més, en el seu temps lliure és voluntari en una associació contra el càncer, on de tant en tant organitzen una tómbola. Li agrada sentir que, amb això, pot ajudar persones que ho necessiten. Ahir, a l’ascensor, un veí li va oferir una piruleta. L’Andrés li va dir amablement que se la mengés ell.
La Noelia també es lleva d’hora per anar a treballar. Detesta arribar tard, així que s’aixeca amb temps per esmorzar, arreglar-se i sortir puntual. Li agrada l’esport i gairebé cada dia surt a caminar; un cop per setmana balla en grup en un centre cívic. Avui s’ha trobat amb algú que coneix i que l’ha saludat d’una manera forçada, parlant-li molt fort i acariciant-li la cara. A ella no li ha agradat, però no ha dit res per no semblar antipàtica. És una situació que li passa sovint.
La Sònia viu i treballa a Montmeló amb la seva família. És xerraire i molt simpàtica. Li agrada formar part del Consell de Poble i gaudeix especialment quan fa de jurat en el concurs de balcons. Avui ha anat amb la família a un bar i el cambrer ha preguntat a la seva mare si “la nena” volia prendre alguna cosa. “La nena? Si té 44 anys!”, ha respost ella indignada. I així podríem posar molts més exemples.
L’Andrés, la Sònia i la Noelia són persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament que tenen una vida del tot habitual, molt semblant a la de qualsevol altra persona de la seva edat. Amb l’excepció que, massa sovint i potser amb bona intenció, se les tracta d’una manera infantil, paternalista o condescendent, sense tenir en compte la seva opinió. I aquestes actituds els impedeixen avançar cap a la plena inclusió. Perquè la plena inclusió de les persones amb discapacitat no depèn només de les polítiques públiques i dels recursos que s’hi destinen; depèn, en gran mesura, de l’actitud de tota la comunitat.
