Ja ha sortit el "Crònica 86" del mes de març de 2025

El 14 de març ha quedat marcat a la memòria col·lectiva com el dia en què tot va canviar. De manera sobtada, es va declarar l’estat d'alarma sense que ben bé sabéssim, en aquell moment, a què ens enfrontàvem, ni quines conseqüències havia de tenir, ni quant havia de durar.

Cadascú ho va viure com bonament va poder, però no puc oblidar com ho vam viure com a servidors públics del poble de Montmeló. En poques hores, l’organització municipal es va posar en marxa i en alerta per vetllar i donar el millor servei de què era capaç, del primer a l’últim dels seus treballadors.

Estàvem especialment preocupats per les conseqüències a la nostra residència de gent gran. Preocupats pels serveis de neteja viària i d’equipaments. Per la seguretat ciutadana. Preocupats per atendre els col·lectius més vulnerables, pels infants i pels serveis educatius. Pels serveis sanitaris o per garantir el lliurament d’aliments a les persones que no podien sortir a comprar i que Montmeló mai quedés desproveït de l’alimentació bàsica. Per la salut mental de moltes persones que difícilment podien entendre què estava passant i per a les quals les respostes sempre eren parcials i incompletes.

Van ser dies de dormir poc i de patir molt. Dies d’informació confusa i de directrius parcials o no sempre coherents. De llegir als vespres els butlletins oficials que havien de ser posats en marxa l’endemà següent.

Aquells dies vam viure històries de solidaritat i d’esforç col·lectiu que personalment no oblidaré mai. Històries de persones voluntàries que es van organitzar per ajudar els altres. Cosint. Repartint aliments. Adaptant la manera en què podien continuar oferint serveis... De tots nosaltres va sortir el millor que podíem donar i, no ho negaré, en alguns casos també el pitjor.

Aquells mesos ens van canviar a tots. Potser no tant com esperàvem. I no tot va sortir bé, com desitjaven molts cartells penjats als balcons. Encara hi ha governs que no han donat explicacions plausibles i persones difuntes que criden perquè els qui van prendre les decisions donin explicacions. Al final del carrer no hi havia un món nou on tots seríem millors i la societat seria més conscient i justa. I en el record de tots està i ha d’estar l’impacte humà que tot plegat va tenir.

Però algunes coses sí que van canviar per quedar-se i, en molts sentits, aquesta societat és més forta i està més preparada per afrontar situacions similars. Va canviar la manera de treballar i de relacionar-se. Van arribar el teletreball, la digitalització i la flexibilitat laboral. Es van adaptar els comerços i els serveis municipals a noves formes d’atenció a la ciutadania.

Personalment, estic profundament agraït per la manera en què van reaccionar les persones que, a Montmeló, en aquells mesos, van haver d’estar a l'altura de les circumstàncies. Per començar, pels meus companys de govern municipal i també de l’oposició. Tothom va estar a l'altura i es va posar a disposició amb la seva millor voluntat per fer tot el possible perquè Montmeló se’n sortís.

Per continuar, per tots i totes les treballadores municipals, que van fer molt més del que els tocava per garantir que els serveis de l’Ajuntament es continuessin prestant.

I per acabar, pels innombrables veïns i veïnes, que informaven, preguntaven, col·laboraven i que em van fer sentir en tot moment que Montmeló continua sent una comunitat que vetlla per ella mateixa.

Vull finalitzar aquestes línies amb un missatge d’esperança i d’orgull per la capacitat del meu poble per superar les adversitats i reivindicar la necessitat que, col·lectivament i individualment, encara aprenem de l’experiència viscuda. Sí. Vam sortir més forts i vam sortir més savis, i crec fermament que, fruit de tot plegat, avui Montmeló és encara un millor poble.

Pere Rodríguez, alcalde

• Crònica 86 | Català
• Crónica 86 | Castellano