Nou plafó informatiu als pous de glaç del Duc, al peu del turó de les Tres Creus

De la mateixa manera que, fa uns mesos, es van renovar la senyalització de les restes de la vil·la romana de Can Massot, a la cruïlla dels Carrers Balmes i Verdaguer, ara s'ha col·locat un nou plafó informatiu davant de les restes dels dos pous de glaç, anomenats Pous del Duc, al peu del turó de les Tres Creus, just a l'inici del camí que porta cap al jaciment Mons Observans.

Aquest plafó exposa clarament el funcionament dels dos pous de glaç, que es van enderrocar amb les obres d'habilitació del polígon, alhora que recorda també l'excepcional valor de les restes del jaciment. Completant l'explicació, hi ha una il·lustració de l'artista Oriol García, que ja tenia experiència prèvia en aquest camp, i el disseny s'ha realitzat des del departament de Comunicació de l'Ajuntament.

Aquestes dues accions de senyalització d'elements d'interès turístic, juntament amb la de la nova zona d'autocaravanes en trànsit, han comptat amb el suport econòmic de la Diputació de Barcelona, que va concedir la sol·licitud de subvenció gestionada des del departament Promoció Econòmica, i permetran desenvolupar accions per tal que veïns/es i visitants del nostre municipi, entre els quals públic escolar, en puguin gaudir millor i en puguin aprendre més.

 

 

Sobre els pous del Duc o de la Casa Gran (s. XVIII - s. XIX) Estructures d’emmagatzematge de gel

Els pous de glaç de Montmeló van ser construïts al segle XVIII, entre els anys 1720 i 1747, pels propietaris de la Casa Gran, un antic mas avui desaparegut que es trobava al centre del municipi (actual Plaça Gran).

A partir del segle XVII en el Vallès Oriental es va fer força habitual la construcció de pous de glaç. Aquestes estructures estaven destinades a l’emmagatzematge de gel per a la seva posterior comercialització.

Però, com s’aconseguia el gel, temps enrere? Només calia tenir a prop la matèria primera, és a dir, l’aigua, i un lloc on aquesta es congelés. En aquest cas, el riu Congost va ser l’encarregat de subministrar l’aigua, que omplia dues basses situades al peu del turó de les Tres Creus. Tot i que no han estat localitzades, sabem, gràcies a plànols de l’època, que estarien ubicades a la zona més obaga de la muntanya molt a prop dels pous. L’aigua estancada a les basses es transformava en gel a causa de les baixes temperatures hivernals. Quan hi havia prou gruix, l’aigua glaçada se serrava en blocs, tots d’una mateixa mida, que s’emmagatzemaven apilats uns a sobre dels altres a l’interior dels pous.

Era una feina temporal, ja que les basses només produïen gel entre la tardor i la primavera . En canvi, els transportistes sí que treballaven durant tot l’any, ja que el gel es comprava sempre, tant a l’hivern com a l’estiu. El preu variava perquè, en temps de calor, lògicament, el gel tenia un preu més alt.

Pel que fa a la seva comercialització, tot i que existia un comerç local, el negoci més rendible era subministrar gel a la ciutat de Barcelona. És per això que durant el segle XVIII els pous de Montmeló es van adherir a la Junta de Neu de Barcelona, organisme que regulava el comerç del gel a la ciutat comtal.